Iniciem la sisena setmana
Entrem a la sisena setmana de confinament. La pandèmia serà llarga i tindrà conseqüències desastroses en l’economia i en la cohesió social.
Els efectes més tràgics s’han patit ja a les residències per la gent gran, amb contagis sense control i debilitat de les persones internes que han produït una mortaldat brutal. A Sant Cugat ja portem una seixantena de persones. En segon lloc, als hospitals, que han hagut de fer una feina ingent per protegir els malalts, a costs moltes vegades de la infecció dels mateixos sanitaris. Han mort més de 30 sanitaris a España. El meu agraïment a tots ells. Falta per veure què ha passat als centres penitenciaris, als centres d’internament de menors, etc. No parlem ja de campament d’immigrants als països fronterers d’Europa. Probablement els contagis siguin escandalosos, però potser les persones internes són més joves i ...més fortes.
Està clar que la globalització ha fet que els països que en diem occidentals, sobretot Europa, no estéssim preparats, i haguéssim perdut la capacitat de producció dels recursos més bàsics, guants, bates, mascaretes, respiradors. Això sí, teníem sol i platja, i bars i discoteques, i restaurants i hotels. Ara tots tancats.
Tampoc teníem la capacitat de produir testos diagnòstics de la malaltia, ni d’adquirir-los suficientment en un mercat salvatge, tant PCR’s com testos d’anticossos, pel que encara no sabem quants infectats hi ha, ni quants n’hi ha hagut asimptomàtics, però que han tramès la malaltia.
La gestió de la crisi és discutible. I el que va a continuació n’és una opinió. L’Estat ha assumit en solitari la gestió amb la imposició de l’estat d’alarma, dissabte 14 de març fins a 30 de març, i les successives pròrrogues fins a l’11 d’abril, 25 abril i prevista fins a 9 de maig, i una gestió autoritària i militaritzada, sense trametre confiança a la ciutadania. S’han pres decisions a l’engròs, per manca de capacitat de discriminar les persones infectades de les sanes. I s’ha imposat un confinament exagerat als nens i als adults que volen fer esport individual. Si l’important és el distanciament físic, passejar els nens de la mateixa família que ja conviu, o córrer en solitari no implica perill de contagi. No més que passejar el gos. Sembla que a partir de 27 d’abril els nens podran sortir..., en horaris pautats, i els adults a partir del 9 de maig, en condicions per determinar. De la gent gran ja en parlarem.
Les Comunitats Autònomes, inclosa la catalana, han mirat massa de treure rèdits polítics i han jugat durant un més amb les dades, les d’infectats (a no confondre amb diagnosticats) i, encara pitjor, les dels morts, que de ben segur no se sabrà mai exactament, però que estava clar que no eren sols les de persones diagnosticades i que estaven hospitalitzades. El cas de les residències és escandalós. No es pot trigar cinc setmanes a contar.
Els Ajuntaments, l’Administració més propera al ciutadà, la que no pot defugir responsabilitats per què el ciutadà s’hi planta a la porta, que és qui té menys mitjans, és qui millor ha reeixit. A Sant Cugat, desinfectant residències i acompanyant a la gent més vulnerable, Vull agrair a Serveis Socials la tasca que estan fent.
I la societat civil organitzada, magnífica, com sempre. Voluntaris distribuint menjar i ajudant gent gran que viu sola. Voluntaris cosint mascaretes. I col·laborant amb Serveis Socials.
D’aquí en podem sortir de dues maneres, empoderant al ciutadà, o empoderant al govern, amb més democràcia o amb més autoritarisme. Dependrà de nosaltres, però no sóc massa optimista. En tot cas, el model social canviarà i ja no tornarem al que anomenàvem «normalitat». Hem descobert quins eren els treballs fonamentals i quins els especulatius. Haurem de construir el nou mon.
Sant Cugat del Vallès, 20 d'abril de 2020
Ramon Palacio
